delCamp.cat

A Joan Laporta li estan caient clatellades de totes bandes. I les que li cauran! De Laporta se’n poden criticar moltes coses, com un caràcter complicat que ha provocat situacions molt lamentables i vergonya aliena a molts, però no el seu independentisme i les seves manifestacions polítiques. És un discurs fàcil i simplista el que es va repetint i repetint i que diu que Laporta aprofita la presidència del Barça com una plataforma política. I no aprofita Florentino Pérez la llotja del Bernabéu pels seus negocis? Però Florentino és Florentino, és clar.

Un altre argument repetit fins a la sacietat és que el president del Barça no s’ha de manifestar políticament perquè els barcelonistes tenen tot tipus d’ideologies i ha de mantenir una mena de cel·libat polític. Laporta va prometre l’any 2003 un Barça catalanista i ho ha complert. Jo em sento més còmode amb ell que amb Gaspart o Núñez de president i llueixo amb més orgull el meu barcelonisme. I no oblidem que és l’actual president del Barça qui ha tret del Camp Nou els símbols feixistes.

Però el gran problema de Laporta és que és un paio incòmode. Ho és per l’espanyolisme regnant en l’esport espanyol, un pensament únic que el president del Barça trenca pel mig. Els preocupa que una figura tan destacada com el màxim mandatari blaugrana defensi la independència de Catalunya, un objectiu que cada cop més catalans i catalanes comparteixen. Però Laporta també genera incomoditat a casa nostra, en aquest oasi català que està a punt de patir canvis molt poc recomanables pels que fins ara l’han controlat i que ell en pot ser un dels protagonistes. El president blaugrana parlar clar en català en un país massa acostumat al políticament correcte.

Laporta vol fer carrera política, d’això cada cop en tinc tenim menys dubtes, i també que no vol ser un actor secundari, sinó protagonista. En Jan és una peça incòmode en el tauler de la política catalana i les òsties li continuaran caient, però és un valor polític en alça, amb un gran ganxo mediàtic. Però també tinc els meus dubtes que un personatge com ell es pugui sentir còmode en un partit polític. El seu caràcter el pot acabar enfonsant. O no? Perquè episodis com els dels calçotets a l’aeroport o l’espionatge a Can Barça provoquen tanta vergonya aliena com el de la corona d’espines de Carod i Maragall o els informes inútils encarregats pel govern català. I el tripartit continua governant.

Jordi Salvat Rovira és periodista